No vam veure les Perseides, però entre vins, un sopar com els d’abans i ambient de festa major, ningú les va trobar gaire a faltar.

Dissabte 8 d’agost vam tornar a Sant Miquel d’Oló per celebrar, per quart any consecutiu, una de les activitats d’estiu que ja s’ha convertit en una cita fixa de Slow Turisme. Després de la calorada de tot el dia, només arribar ja es va agrair una mica d’aire. Ens esperaven una visita al celler i les vinyes, vins, sopar a l’aire lliure i, si els núvols ens donaven permís, les Llàgrimes de Sant Llorenç.

La tarda va començar visitant l’entorn del Celler Sant Miquel d’Oló. Primer vam entrar a l’ermita romànica i després vam sortir cap a les vinyes, envoltades de bosc i situades a gairebé 800 metres d’altitud. És un indret singular, a cavall entre el clima més sec i càlid del Bages i el més fresc del Moianès, una situació que també acaba deixant empremta als vins.

L’Oriol ens va anar conduint per la finca mentre explicava com treballen la vinya en ecològic i amb pràctiques de permacultura. Però més enllà de com es cultiva o s’elabora, el que va enganxar el grup va ser la seva manera d’explicar-ho. Quan parla de la finca, de cada varietat o de les decisions que prenen al celler, és fàcil entendre l’estima que l’Oriol i la Laura tenen per aquest projecte i per aquest tros de terra.

La visita va continuar dins del celler fins arribar a la sala de botes. Allà les explicacions s’allargaven, les preguntes també… i nosaltres començàvem a mirar el rellotge. La posta de sol no espera ningú. Així que vam haver d’accelerar una mica per tornar a sortir i intentar atrapar els últims minuts de llum.

Els núvols no ens van deixar veure gaire posta, però tampoc va importar massa. A fora ja teníem les taules preparades, una temperatura molt més agradable que durant el dia i la primera copa a la mà: De Puntetes, el rosat de garnatxa negra del celler. Sant Miquel treballa principalment amb vins monovarietals, buscant que cada ampolla expliqui com s’ha expressat aquella varietat, en aquell lloc i en aquella anyada.

I amb el De Puntetes servit va arribar un dels moments més esperats. El Genís i l’Agustí, de Cal Fusteret, van explicar el menú. Dies abans havien publicat un vídeo deixant entreveure per on anirien els trets i més d’un s’havia pensat que era una broma. Doncs no. Aquella nit tocava un sopar com els d’abans.

Per començar, còctel de gambes servit en la seva copa d’inoxidable, tal com es feia anys enrere. Després va arribar un pollastre a la catalana amb orellanes i prunes, cuinat amb temps, amor i aquell xup-xup que no necessita gaires explicacions.

El sopar va anar acompanyat de L’Escletxa, el blanc de Chardonnay del celler, i Sotabosc, una garnatxa negra que reposa vuit mesos en bota de castanyer. Tres vins diferents al llarg de la vetllada que ens van permetre continuar descobrint la manera de treballar de l’Oriol i la Laura, ara ja asseguts a taula i amb la conversa molt més distesa.

Però faltava la traca final. I si el sopar havia començat mirant enrere, les postres no podien fallar: un pijama com Déu mana. Flam d’ou, gelat crocant, préssec i pinya en almívar, nata, cirereta i, evidentment, la seva sombrilleta. D’aquells postres que avui costa trobar en una carta però que només veure’ls arribar a taula ja van provocar somriures i més d’un record.

El Genís i l’Agustí només van haver de demanar disculpes per una cosa: no havien pogut portar els cambrers amb vestit negre, corbatí i el tovalló blanc al braç… perquè ja estan tots jubilats. A aquelles alçades, entre el menú, les bromes, els vins i les taules animades, l’ambient ja tenia més de festa major que de sessió astronòmica.

I les Llàgrimes de Sant Llorenç? Doncs aquesta vegada els núvols van guanyar la partida. Havíem arribat amb ganes de veure les Perseides en un indret privilegiat per mirar el cel, però la meteorologia va decidir una altra cosa. Potser per això ens agraden aquestes experiències: podem preparar el vi, el sopar i l’espai, però hi ha una part que sempre depèn de la natura.

I, sincerament, veient l’ambient que hi havia, ningú semblava gaire preocupat. La nit havia acabat sent una combinació d’enoturisme, gastronomia, paisatge, humor i bona companyia. Una d’aquelles activitats que expliquen bé què busquem des de Slow Turisme quan pensem en experiències al Bages i a la DO Pla de Bages: conèixer les persones que hi ha darrere dels projectes, compartir taula i descobrir el territori des de dins.

Volem fer un agraïment especial a l’Oriol i la Laura per tornar-nos a obrir les portes de Sant Miquel d’Oló i compartir el projecte amb tanta passió, i al Genís i l’Agustí per recuperar aquells sabors de tota la vida i, sobretot, per fer-ho amb tant d’humor. Cal Fusteret porta des de 1944 vinculat a la carnisseria i la xarcuteria a Sant Fruitós de Bages, i activitats així també ens permeten posar cara a petits productors i oficis que formen part del nostre territori.

I sobretot, gràcies a totes les persones que ens vau acompanyar. Alguns ja sou habituals de les nostres activitats i d’altres veníeu per primera vegada, però entre tots vau tornar a crear aquell ambient proper que fa que tinguem ganes de continuar imaginant noves propostes d’enoturisme sostenible i activitats amb productors locals.

📸 Pots veure totes les fotografies de la nit aquí: Galeria de fotos de Sant Miquel d’Oló.

⭐ Si us va agradar l’experiència, ens ajudaria molt que ens deixéssiu una ressenya a Google. Ens ajuda a donar a conèixer aquesta manera de descobrir el Bages i, sobretot, a continuar fent créixer el projecte.

📲 Si compartiu fotografies a les xarxes, ens encantarà veure-les. Podeu etiquetar @slow_turisme, @stmiqueldolo i @cal_fusteret.

 I les Llàgrimes? L’any que ve segur que sí.